Iconografies de Sorolla a Picasso i Valdés

L’exposició porta a Sant Feliu de Guíxols una quarentena d’obres de la Col·lecció Fundació Bancaixa

Obres de Sorolla, Picasso, Manolo Valdés, Siguen Scully o Julian Opie s’inclouen en l’exposició Iconografies. De Sorolla a Picasso i Valdés. Col·lecció Fundació Bancaixa-Col·lecció Carmen Thyssen, que es podrà veure en el Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols. La mostra col·lectiva, que s’inaugura el 29 de juny de 2019 i estarà oberta del 30 de juny al 13 d’octubre, presenta 46 obres de 21 autors, del període que va des de finals del segle XIX a 2005. Les obres procedeixen dels fons de Col·lecció Fundació Bancaixa i de la Col·lecció Carmen Thyssen.

D’esta manera, l’Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols, localitat que en un futur acollirà el Museu Carmen Thyssen, convida així al fet que el públic puga conéixer una selecció d’una important col·lecció d’art privada de l’Estat Espanyol, amb la intenció d’establir un fructífer diàleg amb la col·lecció de la baronessa Thyssen. A més, l’exposició només es pot veure en l’Espai Carmen Thyssen, sense cap altra itinerància. La Col·lecció Fundació Bancaixa està formada per obres que van des del segle XV fins a l’actualitat, tant d’artistes espanyols com internacionals, i és especialment rica en obres d’artistes valencians, amb una especial presència de Sorolla, i en l’obra gràfica de Pablo Picasso.

Comissariada per Pilar Giró, l’exposició proposa un recorregut, a través de pintures, escultures, dibuixos i linograbats, per una acurada selecció de la Col·lecció Fundació Bancaixa amb la intenció que l’espectador s’acoste a la diversitat de llenguatges i relats que es desenvolupen en el transcurs d’un segle d’art. L’itinerari fuig d’un relat historicista basat en la cronologia per a posar en relleu els contrapunts d’influències i intercanvis entre autors, estils i èpoques.

El títol de l’exposició es refereix als diferents models iconogràfics que representen les obres d’art i que mostren formes diverses de veure, sentir i analitzar i que configuren la nostra visió del món. Pilar Giró, en el seu text de presentació del catàleg de l’exposició, afirma que en una societat on és evident el predomini del llenguatge de la imatge, “les obres dels artistes es converteixen en models de representació i entre ells s’ha utilitzat com a referent, ja siga per a acostar llenguatges, per a explorar, o per a desenvolupar estètiques oposades”.

L’exposició repassa iconografies i també icones al llarg de quasi un segle d’història de l’art, amb un especial protagonisme de la llum de les tres pintures de Sorolla presents en el recorregut, així com d’altres exponents de la pintura valenciana. En una segona part de la mostra, també s’analitza com s’han rellegit mites del passat en les narratives contemporànies i es remarca com han tractat les icones tres artistes, Picasso, Manolo Valdés i Julian Opie, que protagonitzen el final del recorregut amb sales monogràfiques.

Iconografies del quotidià, del paisatge i de la llum

En la primera part de l’exposició, situada en la planta baixa de l’Espai Carmen Thyssen, s’exploren les iconografies del quotidià, del paisatge i de la llum a través de l’obra d’artistes valencians internacionals. Joaquín Sorolla, el mestre de la llum, fa de fil conductor en les tres primeres sales de l’exposició amb una obra seua en cadascuna de les sales.

En el primer dels àmbits de l’exposició, les iconografies del quotidià se centren en escenes de la vida diària però estes són només una excusa per als artistes de finals del segle XIX i principis del XX per a desenvolupar en el quadre la potència de la llum, la composició i les pinzellades. Dos pintors tenen una influència indiscutible en el modernisme de la pintura valenciana: Joaquín Sorolla, de qui s’exposa Playa de Biarritz (1906), i Ignacio Pinazo, amb el retrat Valenciana (1899). Estos dos autors van ser referents per a la pintura d’Alberto Pla, José Mongrell i José Navarro.

El paisatge, sempre sense figura humana, centra el segon àmbit de l’exposició que de nou s’inicia amb una obra de Sorolla, Otoño. La Granja (1907), però la resta d’artistes representats en este apartat, ja en els anys 60 i 80 del segle XX, intenten allunyar-se del sorollisme. Són Genaro Lahuerta, Francisco Lozano, Luis Arcas i Rosa Torres.

En el tercer dels àmbits, Iconografies de la llum, la selecció de peces pretén homenatjar la geografia, la bellesa i l’espiritualitat del Llevant a partir d’una pintura de platja molt emblemàtica de Sorolla, Al agua. Playa de Valencia (1908), realitzada just en el moment previ al seu gran reconeixement internacional. Les platges valencianes també es representen en els anys 70, però amb llenguatges estilístics diversos, per Francisco Sebastián, Equipo Crónica, Eusebio Sempere i Joaquín Michavila.

Mites i icones

En la primera planta de l’espai s’ha instal·lat la segona part de l’exposició, en la qual el discurs s’obri a artistes nacionals i internacionals i se centra en demostrar com els artistes de la modernitat construeixen part del seu llenguatge a partir de referències estètiques molt clares. Juan Navarro Baldeweg i Sean Scully estan fascinats per Matisse, mentre que Jordi Teixidor i també Scully prenen com a referents a Mark Rothko i Ad Reinhardt. En canvi, Josep Renau i Rafael Benimodo Armengol revisen la representació de la mitologia clàssica.

L’última part de l’exposició analitza l’obra de tres artistes de manera monogràfica. Es dediquen dues sales a l’obra de Picasso: una dedicada a Jacqueline, amb sis linograbats de 1963 que retraten a la que va ser l’última esposa del pintor, i una altra sala centrada en la representació de la casa-taller de La Californie, en els dibuixos del Carnet de la Californie, realitzats en 1955 en el moment en què l’artista adquireix la casa.

El valencià Manolo Valdés -excomponent de l’Equipo Crónica- protagonitza una altra sala de la mostra amb dues escultures -una d’elles de bronze, que representa la Infanta Margarita velazquiana, una figura que ha convertit en una icona de l’art de l’artista- i tres pintures.

El recorregut es tanca amb una sala dedicada a l’artista britànic Julian Opie, conegut pel seu estil sintètic a la frontera de la tradició del pop-art, el geometrisme i el minimalisme, i l’ús de les noves tecnologies. D’este autor, s’exposen dos paisatges i un retrat del pilot d’automobilisme, Jenson Button, de 2004, l’única peça de l’exposició que pertany a la Col·lecció Carmen Thyssen.

Activitats al voltant de l’exposició

L’exposició està complementada per visites guiades, visites amb degustacions de vins i caves i activitats especialment dirigides al públic infantil. Una d’elles és el Quadern de viatge, un fullet que es dóna als menors de 12 anys, amb un joc de pistes a partir de fragments dels quadres. També està dedicat al públic infantil, el Espai Kids, amb la col·laboració de Milan, a l’eixida de l’exposició. A més, amb l’entrada de visita escolar, els xiquets poden convertir-se en guies dels seus pares o familiars amb dret a tornar un altre dia a l’exposició amb la visita gratis. Pot trobar totes les activitats entorn de l’exposició en la web de l’Espai Thyssen, www.espaicarmenthyssen.com.

Sobre el Espai Carmen Thyssen

El Espai Carmen Thyssen, situat en el monestir de Sant Feliu de Guíxols, és un centre dedicat a exposicions temporals, que es va inaugurar en l’estiu de 2012 amb l’exposició Paisatge de llum, paisatges de somni. De Gauguin a Delvaux. Des de llavors, el centre s’ha convertit en un referent artístic de la Costa Brava i ha situat Sant Feliu de Guíxols en el vèrtex del triangle de l’oferta cultural gironina, juntament amb Figueres i Girona.

Des de la seua obertura, l’espai ha sigut un tipus de laboratori previ a la futura inauguració del Museu Carmen Thyssen en un edifici de nova planta integrat al monestir que ocuparà la plaça de l’Abadia. En estos moments el projecte executiu de l’edifici es troba en procés de licitació i s’adjudicarà durant la pròxima tardor. El museu acollirà un fons permanent de la col·lecció de pintura catalana de Carmen Thyssen Bornemisza. Una part d’aquesta col·lecció s’ha donat a conéixer mentrestant a través de les exposicions temporals que anualment ha organitzat l’espai.

El centre ha acollit des de la seua obertura mostres temporals durant la temporada estival que han tingut un bon acolliment tant de públic com de crítica. En 2013 es va poder veure l’exposició Sisley-Kandinsky-Hopper; el 2014 L’ideal en el paisatge. De Meifrèn a Matisse i Goncharova</em>; el 2015 Barcelona-París-Nova York. D’Urgell a O’Keeffe</em>; el 2016 La il·lusió del Far West</em>; i en 2017 Un món ideal. De Van Gogh a Gauguin i Vasarely. L’any passat l’Espai va presentar la mostra Naturalesa en evolució. De Van Goyen a Pissarro i Sacharoff. Col·lecció Carmen Thyssen, que va tindre 20.000 visitants. Paral·lelament, es va obrir l’anomenat Espai Viu, en la quarta planta del monestir, amb una mostra de l’escultor Gerard Mas (2017) i un any més tard una exposició que recreava el taller de l’artista Pepa Poch.