Pinazo, Sorolla i Mongrell: pintura entorn de 1900

La Fundació Bancaixa presenta Pinazo, Sorolla i Mongrell: pintura entorn de 1900, una mostra que reuneix tres grans mestres de la pintura valenciana les trajectòries artístiques de la qual es van succeir en el canvi del segle XIX al XX: Ignasi Pinazo i Camarlench (1849 – 1916), Joaquín Sorolla Bastida (1863- 1923) i José Mongrell Torrent (1870 – 1937).

L’exposició, a través d’una desena d’obres procedents de la col·lecció de la Fundació Bancaixa, Casa Museu Pinazo (Godella), Col·lecció Família Lladró i particulars, mostra exemples de la pintura decorativa per encàrrec de Pinazo, Sorolla i Mongrell, al costat d’altres obres dels artistes.

Comissariada per Isabel Justo, la mostra reflecteix estratègies i actituds diferents desplegades pels tres artistes per a expressar-se en els seus projectes encara malgrat les restriccions que un encàrrec pogués comportar. D’altra banda, es contraposen exemples de pintura de cavallet dels mateixos autors.

En el cas de Joaquín Sorolla, l’exposició permet exposar, al costat del panell titulat Jo soc el pa de la vida (1897), realitzat per encàrrec de Rafael Errázuriz per a la seva casa en Valparaiso (Xile), tres anotacions realitzades per l’artista en Biarritz i Sant Sebastià en 1906 i 1917.

En l’exposició es mostra l’obra Bacante y amorcillo (1890) de Pinazo, en la qual no deixa de sorprendre que Salvador González Gómez acceptés de bon grat una escena d’alt contingut eròtic per a col·locar en el sostre de la seva casa en l’avinguda Navarro reabocar de València. El mestratge de Pinazo en representar l’escena aconsegueix que no es tracti d’una escena contemporània carregada d’erotisme, sinó d’una estampa mitològica protegida pel vel de la cultura clàssica a la qual cita. L’excusa clàssica a l’hora de presentar el nu no és una excepció en l’obra de Pinazo com s’aprecia també en Niño tocando el aulós (1890).

De José Mongrell s’ha lloat el seu mesura i equilibri, l’harmonia clàssica i el gest ponderat dels seus models, fins i tot la seva tirada per la pintura japonesa. El pintor valencià va passar gran part de la seva vida professional a Barcelona, encara que mirant i enyorant sempre Cullera, el racó de València que pintava sempre i al qual procurava tornar cada estiu. Dos dels llenços mostrats en l’exposició estan signats a Cullera: El Piropo y El Beso (ha. 1910 i 1909 respectivament). La relació de Mongrell amb el caire més utilitari de la pintura inclou l’obra Alegoría de la música (ha. 1908) present en l’exposició. Aquest quadre va adornar un dels salons de la primera planta del modernista Edifici Ortega (1906, Manuel Peris Ferrando) en l’avinguda Marquès del Túria, núm. 9 de València. Es tracta d’una peça realitzada ex profeso per a dialogar amb l’arquitectura, que literalment abraçava el llenç amb els seus modernistes tentacles d’escaiola, dels quals encara s’aprecien les petjades.