Dark Barcelona Wall

Dark Barcelona Wall, 2004

Fitxa tècnica

Títol
Dark Barcelona Wall
Any
2004
Autor
Scully / Sean
Dimensions
191 × 216 cm
Material
Óli sobre llenç
Serie
Segle XX: art contemporani internacional

Pintor abstracte passat pel Nova York minimalista i que concilia com pocs el constructiu amb el sublim, Sean Scully és també algú que parla del món del seu entorn i que és receptiu a les seues aparences, quelcom que expliciten tant els seus títols, ben sovint presos de l’univers de la literatura, com el fet que paral·lelament a la pintura, que òbviament constitueix el centre de les seues preocupacions, haja practicat la fotografia.

La metàfora del mur, de la paret, és un dels leit motivs de l’obra de Scully. En la seua faceta de fotògraf errant, i durant molt de temps en secret —només en 1997 es va decidir a exposar per primera vegada la seua obra en aquest camp—, ben sovint s’ha detingut davant els murs de Mèxic o Oaxaca, Santo Domingo, Sâo Paulo, Escòcia i les seues illes Hèbrides, València, Palma de Mallorca, Barcelona, o ciutats marroquines, o pobles menuts de la seua Irlanda natal, fixant-se en el tipus de construcció, en les finestres, la policromia, les inscripcions… Scully mateix ha subratllat que la seua pintura és deeply urban (‘profundament urbana’). Molts dels seus quadres tenen algun tret de construccions i s’organitzen com si foren murs de pedra, fet que també pot dir-se d’alguns dels seus pastels, i pense, per exemple, en For Eduardo Chillida (2003). Ha pintat una i altra vegada Walls of Light (‘Murs de llum’) i ha confessat que les ruïnes maies de Yucatán són la realitat que està darrere d’aquest títol.

El mateix concepte l’aplica sobre Rothko, a qui admira des que, quan tenia uns vint anys, el va descobrir en una revista. En 1998 publica un assaig sobre aquest pintor i un any més tard una versió més extensa anomenada «Bodys of Light» (‘Cossos de llum’), en Art in Amèrica, on parla de «rectangles que posseeixen la solemnitat de les pedres de Stonehenge», però, evidentment, podria haver escrit també Teotihuacán o Machu Pichu. La primera edició espanyola d’aquell assaig la va publicar la revista valenciana Pasajes; uns anys després el va editar la Fundació Juan March4 de forma exempta amb motiu de l’exposició col·lectiva sobre la tradició romàntica del Nord a la pintura dels segles xix i xx inspirada en Robert Rosenblum. A més, Scully, que portava temps «fent un art que tenia l’aparença de la pintura, però amb l’autoritat de l’escultura», ha realitzat peces tridimensionals monumentals, amb quelcom de fortins inexpugnables, i pense, per exemple, en la que des de 2003 està instal·lada a la universitat irlandesa de Limerick, o en Wall of Light Cubed (2007), que pertany a la col·lecció del Château Lacoste, a la Provença.

Al títol del quadre, ombriu i rigorós, que ens ocupa, Scully fa al·lusió a Barcelona, al seu barri del Raval va instal·lar l’estudi. Entre els primers que es van fixar en el seu treball en aquella ciutat cal destacar dos crítics. Un és Victòria Combalía, qui el qualifica, en un dels textos que li va dedicar, com un pintor capaç de transmetre emocions i descriu la seua obra com «refinada i primitiva al mateix temps» —quelcom que està ben vist i que podria dir-se també de les fustes de Torres-García—. L’altre crític és Enrique Juncosa, que el va incloure en 1996 en la seua exposició col·lectiva «Noves abstraccions». Un precedent directe del títol, i també del propi quadre, és la fotografia de 1997 Barcelona Dark Wall. També de l’any 2004 és Barcelona Red Mirror, quadre en què coexisteixen el roig, el negre, el terrós i el gris. El gris, novament, i el negre són els protagonistes de dues aiguatintes de 2005 editades per Carles Taché —de qui de seguida parlaré— i titulades Barcelona nit —en contrast amb els colors més vius de Barcelona dia— i Barcelona Robe, títol aquest últim que torna a sorgir el 2008, en aquest cas per a un quadre especialment inspirat. El nom de la capital catalana apareix en diverses obres més d’aquest període.

La referència a les parets de Barcelona ens porta a recordar un gran observador d’aquestes, pel barri Gòtic i els seus veïns, em referisc naturalment a Antoni Tàpies, nascut en aqueixa zona de la ciutat i la reflexió al respecte de la qual es va fonamentar en gran manera en les fotografies dels grafitis parisencs de Brassaï. Precisament el 1996, Scully va celebrar una exposició individual en la desapareguda Galeria T, de Miquel Tàpies Barba, un dels dos fills del pintor català; galeria que, a més, va editar un portafolis de litografies de l’irlandès, significativament titulat Raval. No hi ha molts nexes entre Tàpies i Scully i, no obstant això, com de ‘tapiesques’ són les fotografies de portes de Siena preses pel segon el 1978 i produïdes en gran format el 2001.

El citat Carles Taché, de la galeria del qual —on es va poder contemplar alguna exposició memorable de Tàpies— procedeix aquest quadre, ha sigut entre nosaltres el més actiu defensor de l’obra de Scully, com Daniel Lelong ho ha sigut a París. Estretíssima acabaria sent la relació de l’irlandès amb l’Abadia de Montserrat, a la qual ha realitzat importants donacions i on des de 2016 hi ha, a l’església de Santa Cecília, l’Espai Sean Scully, concebut per ell com a lloc de meditació, germà de la capella de Matisse a Vence o de la de Rothko a Houston. Un espai que es completa amb l’Institut d’Art i Espiritualitat que porta el seu nom.

Altres obres de la colecció

Caja de remordimientos. Estampa n.º 26: Muchacho con máscara de toro, fauno y perfil de mujer. 1934
Caixa de remordiments
Picasso / Pablo (Ruiz), Segle XX: art contemporani internacional
Honoré de Balzac Le chef-d’oeuvre inconnu
Honoré de Balzac. Le chef-d’oeuvre inconnu
Picasso / Pablo (Ruiz), Segle XX: art contemporani internacional
Escalera Blanca
Escalera blanca
Ballester / José Manuel, Segle XX: art contemporani internacional
Retratos de Jacqueline. Estampa n.º 1
Retrats de Jacqueline
Picasso / Pablo (Ruiz), Segle XX: art contemporani internacional
Si vols estar a l’última inscriu-te a la nostra newsletter.