El paradis

El paradis, 1955

Fitxa tècnica

Títol
El paradis
Any
1955
Autor
Gil Pérez / Manuel
Dimensions
109 × 150 cm
Clase
Pintura
Material
Tècnica mixta sobre llenç
Soporte
Tela
Serie
Segle XX: art contemporani valencià

L’obra de Manolo Gil titulada El Paradís representa l’episodi dels personatges d’Adam i Eva junt amb l’arbre de la vida. La pintura, realitzada en un format de grans dimensions sobre tela, reuneix algunes de les principals característiques que el pintor va anar desenvolupant al llarg de la seua trajectòria. Datada un any abans de la creació del Grup Parpalló, el 1956, supera el tenebrisme anterior des de la síntesi formal i el context de renovació de postguerra. A partir d’unes figures simplificades i estilitzades, pròximes a la deformació, l’autor narra l’escena al jardí de l’Edèn. En l’obra, Adán i Eva es presenten flanquejats per l’arbre i un animal simbòlic. La imatge es completa amb una sèrie d’elements vegetals que, units a la presència del sol a la part dreta, combinen la geometria dels elements amb l’esquematització de la figura humana. Com a recurs per subratllar els detalls de la composició, l’autor utilitza les línies i el color, cobrint en la seua totalitat la superfície de quadre des d’un horror vacui de formes plàstiques bidimensionals plenes de simplicitat. La claredat en l’ordenació dels elements permet una identificació de l’escena, i el color aplicat des de les variacions de claredat i saturació integra la llum dins d’un mateix to. L’autor, segueix valent-se de l’empastat dens, però com comprovem en aquesta peça, s’utilitza de manera més suavitzada. Els personatges sorgeixen a partir de formes entrellaçades, on el naturalisme desapareix per donar pas a una estructura pictòrica més dinàmica. Ja no hi ha una relació figura i fons, que s’ha substituït per un equilibri compositiu, integrat des d’un punt de vista global. Bon estat de conservació.

Després d’abandonar els interiors i el retrat, Manolo Gil es decanta en aquesta època per la narració d’escenes incorporant els paisatges i els mites cristians. Mitjançant una permanent experimentació teòrica i formal, que recorre des del Suprematisme fins al Renaixement o el pensament oriental, Manolo Gil es convertirà en l’artista més representatiu del grup Parpalló. L’obra El Paradís és testimoni de l’abandó de les pintures negres iniciades des del Grup Z, basades en l’expressió dramàtica del color, on mostraria la influència primer de Rembrandt i, posteriorment, de Ribera, Solana i Isidre Nonell. Aquest rebuig de l’il·luminisme sorollista culminaria amb l’obra L’interior del taller (1949). A partir d’aquell any, apareixen les primeres deformacions de les seues figures i una clara integració dels seus coneixements en els treballs de Masaccio, Piero della Francesca i altres pintors del Quatroccento italià que descobreix a partir de 1950. Comprovem des de l’estètica de l’obra El Paradís, com Manolo Gil està interessat en el passat, no sols per la seua experiència amb els artistes del Renaixement i els pintors primitius italians, sinó també per la inspiració de l’art romànic.

La pintura El Paradís (1955) recull el testimoni de la seua obra Adam i Eva (1952), presentada en l’xi Salón de los Once. Aleshores Manolo Gil comença a abordar alguns mites cristians, per crear-ne després els propis. D’aquesta manera, entre 1955-56 les seues obres protagonitzen altres personatges, com Santa Llúcia, Santa Àgueda o la trilogia sobre Jonàs. Les noves inquietuds estètiques també es relacionen amb els seus coneixements de la psicoanàlisi, ja que a partir de 1952 comença a crear els seus primers ‘monstres plàstics’, com ell els anomena (destacant Pescadora dels tres braços o La Bella Dorment), que seran el resultat d’una introspecció personal. La descripció iconogràfica de l’obra El Paradís representa els quatre elements principals de l’escena: D’esquerra a dreta, l’arbre de la vida, que portarà els fruits. A continuació, Adam i Eva, mig camisols i abraçats, portant una copa a la mà dreta i una flor en l’esquerra. I ocupant pràcticament la meitat de l’escena, apareix un animal, probablement el rabosot, com a imatge del dimoni. Aquesta figura es repeteix a les representacions clàssiques d’Adam i Eva d’altres artistes com Ticià o Rubens.

La pintura El Paradís va formar part de l’exposició monogràfica realitzada a l’IVAM el 1995. Alguns temes semblants a aquesta obra serien portats per Manolo Gil a la ceràmica. L’artista rebutja la pintura sense un fonament teòric i després de la realització d’El Paradís continuarà la seua indagació visual, creant les Cartilles de figures regulars i, el 1957, la sèrie Formes dinàmiques espacials, centrades sobre el color en l’espai plàstic.

Altres obres de la colecció

Merenderos en la playa
Menjadors a la platja
Sebastián Rodríguez / Francisco, Segle XX: art contemporani valencià
Sobre la crítica
Sobre la crítica
García Castejón / Joan Ramón, Segle XX: art contemporani valencià
Infanta Margarita II
Infanta Margarita II
Valdés / Manolo, Segle XX: art contemporani valencià
Rectángulos negros sobre fondo blanco
Rectangles negres sobre fons blanc
Valdés / Manolo, Segle XX: art contemporani valencià
Si vols estar a l’última inscriu-te a la nostra newsletter.