Escalera blanca

Escalera blanca, 2008

Fitxa tècnica

Títol
Escalera blanca
Any
2008
Autor
Ballester / José Manuel
Dimensions
300 × 151 cm
Material
Fotografía b/n sobre paper
Serie
Segle XX: art contemporani internacional

José Manuel Ballester va començar la seua carrera com a pintor en clau realista, naturalista, post Antonio López García, per a entendre’ns. A poc a poc, però, va anar compatibilitzant la seua obra pictòrica amb una creixent dedicació a l’art de la càmera. El Premi Nacional de Fotografia, que va obtenir en 2010, ha vingut a reflectir un cert consens regnant avui, en el sentit que, fins i tot sent importantíssim com a pintor, ho és encara més com a fotògraf capaç de proposar una versió molt personal del món centrada en l’àmbit de l’arquitectura.

Les ciutats han sigut l’àmbit d’acció preferit del pintor i després del fotògraf. Encara que té una sèrie d’imatges de molt impacte en les quals buida de figures una sèrie de quadres del Museu del Prado, el principal de la seua obra fotogràfica té a veure amb els escenaris urbans i, en conseqüència, amb l’arquitectura. El fotògraf ha sigut sistemàtic vianant de la seua ciutat natal i les seues mutacions, de Jaén —a la superba catedral de la qual ha dedicat un llibre—, Berlín, París, Nova York, Chicago, de les grans ciutats xineses i de les tres principals brasileres: Sâo Paulo, Rio de Janeiro i Brasília.

Junt amb panoràmiques, visions des de l’alt o edificis contemplats des de l’exterior, a Ballester li agrada incloure en les seues fotovisions urbanes no pocs interiors. Ha fotografiat sovint, per exemple, sales de museus i també obres. S’ha colat a l’interior d’un dipòsit de gas. Troba una estranya poesia als aparcaments, a les escales, a llocs que per a altres són només de trànsit. Ha trobat angles de visió insòlits en un lloc de trànsit com és l’aeroport parisenc Charles de Gaulle, a Roissy. No hi havia qui l’arrancara, a Sâo Paulo, d’un espai tan essencial com el de l’Oca, o d’aquell altre molt més bigarrat que és el de la Biennal, dos de les obres mestres de Niemeyer.

Qui consulte la web de l’artista podrà comprovar que sovint aquest dóna poques pistes sobre els llocs on estan preses les imatges. Amb això suggereix que l’important no és el pretext, sinó el resultat.

Tanmateix, als historiadors ens importa el que Stendhal anomenava els detalls exactes. Alguns, doncs. L’escala blanca que ocupa la totalitat d’aquesta fotografia monumental, de format vertical, està a la seu de l’Associaçâo Brasileira da Imprensa (abi), al centre de Rio de Janeiro. Obra de 1935 dels germans mmm Roberto (Marcelo, Milton i Maurício, encara que el tercer, nascut en 1921, òbviament no estava encara en actiu al moment en què es va projectar aquesta construcció), es tracta d’un dels primers edificis funcionalistes d’un Brasil que es va proposar ser el país més modern del Nou Món i que, almenys en arquitectura, ho va aconseguir, quelcom que va simbolitzar un edifici immediatament posterior i ubicat a curta distància de l’abi, el Ministeri de Cultura, obra de Le Corbusier en col·laboració amb un equip local encapçalament per Lúcio Costa i Oscar Niemeyer i en el que van participar el pintor Cândido Portinari i Roberto Burle Marx, el genial creador de jardins.

Aquesta fotografia essencial, la protagonista principal de la qual és la llum, forma part d’un conjunt destinat a un llibre encara nonat de José Manuel Ballester començat el 2008 sobre Rio de Janeiro I continuació d’un altre sobre Sâo Paulo publicat el 2016 i que en aquest cas havia sigut iniciat el 2007. Tant en el cas paulista com en el carioca, còmplice d’aquesta mirada de l’autor sobre ambdues ciutats ha sigut el firmant d’aquestes línies, prologuista del volum paulista. Es tracta, un poc en la línia de les fotografies de Günther Förg sobre l’arquitectura europea del segle xx, d’una interrogació o meditació sobre el projecte funcionalista i sobre la distància amb què el vivim avui, atesos els molts anys que han transcorregut des d’aquella època optimista, inserida entre la guerra civil europea que va ser la de 1914-1918, una idea que trobem en pensadors de l’època com Romain Rolland o com el nostre Eugenio d’Ors, i l’enorme catàstrofe que va representar, entre 1939 i 1945, la segona guerra mundial, durant la qual, per cert, Brasil va ser refugi per a alguns afortunats. Però el context històric, que òbviament no cal oblidar, és això de menys aquí. A la fi, la imatge adquireix un caràcter intemporal, abstracte, que justifica que no consten en el títol de l’obra els detalls exactes que aquí desvelem. Detalls que, per descomptat, sí que aniran indicats quan es publique el llibre carioca en marxa. L’atmosfera regnant en aquesta fotografia remitent quasi a un món a l’estil Vermeer, un nom que ens passa més d’una vegada pel cap davant la producció del pintor-fotògraf madrileny. El protagonisme de la llum blanca és semblant al que opera en imatges anteriors, també bellíssimes, com Composició blanca (2008) o Finestral blanc (2010), les fonts dels quals no hem investigat. Anotem el títol de l’exposició que Ballester va celebrar en 2015 a l’espai madrileny Ivory Press: «Museos en blanco». O el de la seua exposició de 2011, a Alcalá, 31: «La abstracción en la realidad».

Altres obres de la colecció

Cut Ground red
Cut Ground red
Scully / Sean, Segle XX: art contemporani internacional
Drei Formen, 1/3, 1/8, 1/16
Drei Formen, 1/3, 1/8, 1/16
Federle / Helmut, Segle XX: art contemporani internacional
Caja de remordimientos. Estampa n.º 26: Muchacho con máscara de toro, fauno y perfil de mujer. 1934
Caixa de remordiments
Picasso / Pablo (Ruiz), Segle XX: art contemporani internacional
Somni i mentida de Franco
Picasso / Pablo (Ruiz), Segle XX: art contemporani internacional
Si vols estar a l’última inscriu-te a la nostra newsletter.