Paisatge amb figures assegudes

Paisatge amb figures assegudes, 1964

Fitxa tècnica

Títol
Paisatge amb figures assegudes
Any
1964
Autor
Sánchez García / Pedro (Pedro de València)
Dimensions
31 × 41 cm
Material
Óli sobre llenç
Serie
Segle XX: art contemporani valencià

El paisatge de Pedro de Valencia —pseudònim amb què signava les seues obres Pedro Sánchez García (València, 1902-1971)— és, sens dubte, un quadre conegut i destacat en el conjunt de la seua producció artística de postguerra. De fet, en aquesta època, abunden precisament els paisatges, potser al revés del que succeeix en el seu repertori pictòric de preguerra, on es valoren, més aviat, el tractament de la figura humana i l’abordatge de les escenes quotidianes.

L’originalitat compositiva que suposa la col·locació de l’horitzó en un punt elevat, exigeix, en conseqüència, que la realització del conjunt narratiu de l’obra es duga a terme des de cotes més baixes. Queda ubicat així l’observador de l’escena, en plena vall, la qual cosa confereix al resultat visual obtingut una força estètica summament expressiva i elegantment executada, sense recórrer a cap forçament, en l’aplicació del contrapicat corresponent.

De fet, l’escena sencera de la representació ve a convergir en les dues destacades figures masculines –assegudes juntes, d’esquena i a la part alta de la cima–, centrant la composició, mentre contemplen l’horitzó i dialoguen amigablement entre si, ignorant, per complet, la presència activa del pintor, que està registrant-les, marcadament, contra el cel. L’estat de conservació de l’obra és adequat.

És fàcil destacar-hi —si analitzem l’execució pictòrica de l’obra— la seua acurada factura, atenent a l’equilibrat conjunt de l’escena. D’una banda, descobrim les estudiades obertures, sembrats de núvols i controlats llums, que s’hi reflecteix a sobre i es destaca, mitjançant la blavosa franja superior, transformada en línia d’horitzó. Després, ja, les muntanyes ho ocupen pràcticament tot: el camí zigzaguejant, que condueix a la cima, els detalls nombrosos que descriuen i encarnen roques, brosses i matolls, contrastos de nivells i ombres transitòries d’altres núvols, absents a l’escena, però que, no obstant això, hi influeixen de manera directa.

Formalment l’obra està, com ja s’ha indicat, perfectament estudiada en l’execució pictòrica. Fins als colors ben entonats, denoten, en la corresponent resolució, la presència de la matèria pictòrica incorporada, amb generositat controlada. Pedro de Valencia aconsegueix cotes que testifiquen el seu connatural domini de la pintura i també una sòlida plasticitat que obeeix directament al recurs estructural implantat en la singular escenografia d’aquesta peça.

No va abandonar mai la figuració, però sensible a les seues pròpies recerques i desitjos experimentals d’articular una dicció pictòrica pròpia, sí que sabia ponderar els recursos disponibles, atenent a les solucions compositives, matèriques, formals i cromàtiques, incorporades al seu quefer, durant dècades, des dels intensos anys trenta, tan productius, estèticament, en experiències i records creatius.

Paisatge amb figures assegudes, potencia una iconografia, tocada de forta sensibilitat. La del personatge / personatges mirant l’horitzó, contemplant la bellesa, la sublimitat o la tragèdia. Una fórmula iconogràfica molt treballada en el romanticisme, però també en altres contextos històrics. Pedro de Valencia manifesta un món interior expressiu i un cant a l’amistat, però també remarca, amb les seues figures d’esquena —a les quals més d’una vegada va recórrer, en determinats paisatges— respecte als secrets i enigmes de la individualitat humana. No en va, com alguna vegada s’ha dit, moltes de les seues obres no són sinó un cant al sentiment, una manifestació de secreta i controlada emotivitat.

Diàlegs creuats entre la figura humana i el paisatge. La naturalesa enriquida per l’expressiva presència d’allò humà, compartint —ambdós— un conjunt protagonisme. Tals podrien ser, resumidament, les claus bàsiques de la lectura d’aquesta obra, enrivetada de sensibilitat, per aquesta intensa capacitat escenogràfica de representar la possible coexistència entre allò humà i el medi ambient. Una cosa tan senzilla i, al mateix temps, tan enigmàticament difícil.

Altres obres de la colecció

Introducción
Introducció
Teixidor de Otto / Jordi, Segle XX: art contemporani valencià
Integración férrea 70
Integració fèrria 70
Soria Zapater / Salvador, Segle XX: art contemporani valencià
El firmamento
El firmament
Chapa Villalba / Javier, Segle XX: art contemporani valencià
Retrato de Amélie II
Retrat de Amélie II
Valdés / Manolo, Segle XX: art contemporani valencià
Si vols estar a l’última inscriu-te a la nostra newsletter.