Paisatge

Paisatge, 1993

Fitxa tècnica

Títol
Paisatge
Any
1993
Autor
Navarro Baldeweg / Juan
Dimensions
130 × 89 cm
Material
Óli sobre llenç
Serie
Segle XX: art contemporani internacional

Si haguérem de fer la història de la influència de Matisse en la pintura moderna espanyola, el primer lloc l’ocuparia òbviament el basc Francisco Iturrino, company de viatges del francès a Sevilla i El Marroc durant la primera dècada del segle passat i amb el que seguiria en contacte tota la vida. Després vindrien alguns casos aïllats, entre els quals el d’un abstracte de l’escola de Nova York com el granadí José Guerrero. Més tard, de 1980 en avant, quan va créixer la tornada a la pintura, caldria parlar de dos espanyols que van pertànyer a l’escuderia d’una sala madrilenya, crucial i desapareguda; em referisc naturalment a Buades. Dos espanyols obsessionats, cada un a la seua manera, pel pare del fauvisme: el sevillà Manolo Quejido i Juan Navarro Baldeweg. Més lateralment, està el cas d’un gran amic del pintor que ens ocupa: Carlos Alcolea i el seu Matisse de dia, Matisse de nit (1977), quadre que està al Reina Sofia. En algun dels seus textos, Navarro Baldeweg ha reivindicat explícitament l’exemple del mestre francès que va fer seu aquell vers immortal del seu compatriota Charles Baudelaire: «Luxe, calme et volupté». Matisse va saber fer una pintura gojosa, joiosa, i celebrar, mitjançant aquesta, el món. Quelcom semblant li succeeix al pintor que ens ocupa. Quan va concursar per al Palau de Congressosde Salamanca, un dels seus edificis més emblemàtics, Navarro Baldeweg ho va fer davall el lema explícitament matissià Gran interior groc. També com a gran interior groc ha de ser contemplat el seu encara inconclús Centre Cultural de Benidorm la magnífica maqueta parcial del qual, de 1999, va donar a l’ivam amb motiu de laseua retrospectiva d’aquell any en una ciutat que amb anterioritat havia defensatLuis Adelantado. «En l’art —ha declarat el pintor-arquitecte a Iván López Munuera—s’habita. Henri Matisse, per exemple, va ser arquitecte en l’última etapa de la seua vida en ornamentar els espais on vivia, en fer seus aquells espais mitjançant retalls de papers de colors que distribuïa per les habitacions».

A més de a aquest far que ha sigut sempre per a ell Matisse, els paisatges que ha pintat Navarro Baldeweg remeten a dues regions espanyoles: la seua Cantàbria natal, on va construir per al seu germà la famosa Casa de la Pluja (projecte de 1982) a Liérganes, i el seu Llevant adoptiu, on té una casa amb estudi annex a la localitat alacantina de Xaló.

Al present Paisatge, net i lluminós, Navarro Baldeweg practica una figuració esquemàtica, geometritzant, a propòsit de la qual cal recordar el curiosíssim títol d’un dels seus quadrets de 1991: Paisatge de l’aire quadrat, títol que ens porta a la memòria aquell Horizon carré (‘Horitzó quadrat’) publicat al París de 1917 pel xilè Vicente Huidobro, el creacionista que proposava «crear un poema com la naturalesa crea un arbre». Geometria, aquí, quadradisme dels camps llaurats i, precisament, dels arbres fruiters. Ens crida, a més, l’atenció la manera que té el pintor d’evocar la pluja, que és la chuva oblíqua pessoana, però que també ens remet a Hokusai i a altres mestres japonesos, tan admirats per ell i també per un dels dos comissaris de la citada retrospectiva de l’ivam, el seu gran còmplice Ángel González García, un altre alacantí adoptiu. El gran historiador de l’art prematurament desaparegut trobava, i ho diu en el seu magnífic text en aquell catàleg, que «en realitat, tota aquesta regió de la Marina Alta té un aire xinès, que al febrer, quan floreixen els ametlers, tira de sobte a ‘japonitzant’».

D’aquell any és un altre Paisatge d’esperit semblant i de majors dimensions (dos metres d’alt per quatre d’ample) que va poder contemplar-se a l’IVAM. A més de la terra i la pluja, l’espectador ha de fixar-s’hi en la part de baix, més o menys a meitat de distància entre els dos extrems del quadre, en la diminuta i esquemàtica silueta en roig d’un caminant amb barret, germà d’aquell que, armat amb un paraigües d’aquest color, s’enfronta a la terribilitat de La tempestat, el quadre d’aquest autor així titulat, de 1986. A pocs pintors dels nostres dies els fascina tant l’espectacle de la naturalesa com a Navarro Baldeweg, en la producció del qual la pluja fa la seua aparició ja en 1980, mentre que en el desenvolupament de la seua obra al llarg de les dècades posteriors trobem moltes referències a altres fenòmens
meteorològics. Per exemple, el vent, per ell representat en alguna ocasió mitjançant una espiral, una cosa que quasi podria remetre’ns a l’univers escultòric del canari Martín Chirino i que també ens recorda les seues pròpies Falcies (Vencejos) 1981, Col·lecció BBVA), girant i girant a Castella.

El nord-americà William Curtis, gran crític d’arquitectura doblat de pintor abstracte, va definir Navarro Baldeweg en fórmula definitiva com «l’ull que recorda». Que recorda arquitectures, quadres, versos, però també paisatges, pluges, plans d’aigua, ocells…

Altres obres de la colecció

Sin título
Sense títol
Förg / Günther, Segle XX: art contemporani internacional
We Swam in the Waves
We Swam in the Waves
Opie / Julian, Segle XX: art contemporani internacional
Tríptico de los dos horizontes
Tríptic dels dos horitzons
Navarro Baldeweg / Juan, Segle XX: art contemporani internacional
El entierro del conde de Orgaz
L’enterrament del Comte d’Orgaz
Picasso / Pablo (Ruiz), Segle XX: art contemporani internacional
Si vols estar a l’última inscriu-te a la nostra newsletter.