El xicotet llenç d’Ignacio Pinazo es presenta amb un cert aire d’excepcionalitat dins de l’obra del pintor, que solia abordar els retrats de cos sencer en formats més grans i, quan elegia els de la grandària de l’obra que ens ocupa, solia disposar-hi només els caps dels models. A banda d’aquesta circumstància física, i el títol, amb el que s’ha catalogat, Valenciana, es constata a primera vista que no és un dels molts estudis i composicions de tipus populars que va anar produint al llarg de tota la seua carrera. En primer lloc perquè la fisonomia de la dona que posa no sembla haver sigut el producte de la generalització habitual en la representació dels tipus populars. La dona, potser en la trentena, esvelta i d’ulls foscos, no correspon a la imatge ideal de bellesa, sinó que promou una forta impressió de realitat.

El quadre conté l’ampli ventall d’efectes pictòrics característics de l’autor: la  pinzellada solta i lleugera capaç de suggerir la delicada textura del davantal i el mocador, els tocs foscos del vestit, ulls i cabells i el viu cromatisme de les plantes, tot això combinat amb la tècnica clarobscurista que el seu autor dominava. Tanmateix, en Pinazo podem donar molt poques coses per assentades i, en concret, caldria rectificar el títol d’aquest llenç com a Retrat de dona disfressada de valenciana, perquè és un retrat en què la model posa elegantment vestida amb el vestit típic; una obra l’escenari de la qual, mobiliari i postura tan poc rústics delaten com a retrat distingit. L’alta societat espanyola es complaïa de lluir vestits castissos en certs moments, com testifiquen els antecedents dels retrats de Francisco de Goya a la duquessa d’Alba (1797) i a la reina Maria Lluïsa (1799) vestides de majas. D’altra banda, al carnestoltes del carrer era corrent la disfressa de llaurador entre els homes, com va plasmar Pinazo en la seua cèlebre composició del Carnestoltes a l’Albereda, i també aquesta festa estava derivant cap a un divertimento de saló on el vestit de valenciana, en la seua interpretació més sumptuosa, podia perfectament adaptar-se.

Així que estaríem davant la transposició de la imatge d’una dona provinent de l’àmbit urbà al rol de llauradora. Un disfressa, com apuntaria el detall de l’antifaç que sosté un tant lànguidament a la seua mà. Però una disfressa assumida com a mecanisme d’identificació subjectiva fora de l’ambient festiu, perquè la retratada apareix en solitari al jardí de la casa sense més elements al·lusius al sentit lúdic de carnestoltes que l’antifaç, fet que no deixa de ser un poc extravagant en el context artístic espanyol, i fa que el quadre resulte més pròxim a les connotacions que mobilitza un retrat fotogràfic que a les de Jove amb antifaç de Raimundo de Madrazo. La clau del perquè d’aquest tipus de retrat està en la model, la identitat de la qual desconeixem de moment, i en la sumptuositat del jardí, que ens fa pensar en alguns dels clients valencians com els Pampló o els marquesos de Benicarló —la planta que es veu a l’esquerra dins del test és la mateixa que hi ha darrere d’un dels retrats de la filla d’aquesta família—.

La dona es presenta asseguda sobre el braç d’una forta i pesada engronsadora en un estat d’equilibri dinàmic que el seu cos gestiona a la perfecció sense cap dificultat ni tensió. De fet, ella creua una cama sobre l’altra i prescindeix d’un dels seus peus com a punt de suport amb el sòl. Hi ha una sensació de moviment potencial suau i harmoniós que acompanya la resta un tant abstret de la model, un aire d’aquí i ara suggerit gràcies a l’engronsadora pròpia dels interiors burgesos que, malgrat això, apareix a la zona exterior d’un habitatge. Una escalinata àmplia amb una barana molt treballada, un gran pitxer en pedra, la columna que és visible a la façana i el cortinatge que vist una finestra són indicis d’una rica casa de camp, o d’una ubicada a la ciutat amb un ampli jardí. Constitueix un escenari dignificat, d’aspiracions senyorials que entén la naturalesa com a mitjà de recrear entorns agradables en què la vegetació està disposada per motius estètics.